Una història de tren

Avui, quan tornava cap a casa amb el tren, he viscut una situació que trobo, si més no, peculiar. Després d’una ja típica demora per part dels nostres amics de Renfe, els quatre pintorescos individus que ens moríem de fred esperant hem divisat la llumeta capdavantera del ferrocarril. En vull tornar a fer menció: quina fred feia! “Y tu con esta chaquetilla de verano!”, em diria la meva iaia.

Un cop assentat “còmodament”, i just abans de posar-me a llegir i escoltar música, no he pogut evitar copsar bona part de la conversa que estava tenint lloc a poc menys d’un metre i mig de mi. Eren un noi i una noia. Ell vestia un tupé al més pur estil Rey del Rock. Ella, discreta però amb botes verdes. Quina contradicció. Doncs sí. Hi ha gent que a casa no té miralls.

Parlaven de cine. De películes que els agradaven. “Encara n’aprendré alguna cosa”, he pensat. Però no. Al contrari. Ni més ni menys, la maduixera (més curta que una escala d’agafar maduixes) ha recitat, per tots els ocupants del vagó, el final d’una película que van estrenar la setmana passada. “Pues sí! La fuí a ver y también me gustó mucho. La escena del final, cuándo _ _ _ y entonces él le cuenta lo de _ _ _. Pero no me esperaba que _ _ _ muriese!.” On coloco guionets és on hi aniria la informació clau. Jo no sóc un cabrón. Ella sí.

En aquell instant, tothom ha callat. El vagó ha quedat en silenci. Hi havia gent que parlava, però també han parat. Potser per què la noia ha cridat molt, o potser per què la cotillería és una de les característiques més comuns de l’ésser humà. En tot cas, la tensió es podia tallar amb un ganivet, i la noia en qüestió ho ha notat. Tota ella s’ha posat vermella. Fins i tot les botes.

Però bé, conyes o males cares apart, li hem d’estar agraïts... ens ha estalviat els 7€ que hagués costat l’entrada del cine. Gràcies!

P.D. No té res a veure, però per acabar, un nen com cal. Un adult hagués dit que estava mirant la tele, llegint, o escoltant música. Ell no.

Records d’un viatge a Etiòpia

Des que vaig tornar d’Àfrica, concretament d’Etiòpia, no hi ha setmana que no em miri de dalt a baix totes les fotos que allà vam fer. I que consti que no són poques.
Cada una de les imatges és un record, i de cada record en deriva un sentiment. N’hi han de molt divertits, d’entranyables, d’emocionants... Sobretot el minut en que vam conèixer el nou membre de la família Gutiérrez. “Quina cara de pillu que té”, vaig pensar el primer cop que el vaig veure. Amb la pell de gallina i contenint els sentiments, vam acostar-nos i vam fer-nos un tímid petó. És molt difícil descriure tot el que et passa pel cap en moments com aquell.

Aquest va ser un record increïble, però també n’hi ha un grapat que no ho són tant. Veure el somriure d’un nen que no té res és trist. Però veure el somriure d’un infant que no té res i l’has conegut, has estat amb ell, hi has jugat... ho és molt més. Cada una de les vegades que miro i remiro l’àlbum de fotos, tinc la sensació que no estic fent res per aquests nens. I aquesta impotència provoca una angoixa que desespera al més fort.

Però en aquestes estones és necessàri fer el cor fort, refredar el cap i disfrutar, sense pensar més del que cal, del preciòs somriure d’un nen etíop.