Feia dies que no actualitzava, ho sé... Entre les festes nadalenques (que ara mateix queden mooolt enrera!) i el període d’examens, ha costat trobat un forat per treure el nas i donar una mica de vida a aquest blog.
Feia dies que tenia ganes de parlar sobre un tema en concret: el civisme. Particularment he viscut un parell de casos en la darrera setmana que m’han fet reflexionar.
El primer de tots va passar quan anava en metro. Eren les cinc de la tarda, parada de Lesseps (axiò és sinònim de que no hi havia gaire gent al vagó). Això sí, tots els seients estàven ocupats menys dos. Al entrar al metro, vaig veure les dues vacants que hi havia, però vaig decidir quedar-me dret. A la següent parada van entrar una parella i s’hi van asseure. Aleshores, va entrar una dona gran, que per afegir-hi dramatisme, coixejava. El desenllaç penso que us el podeu imaginar. El metro va arrencar, i cap dels vuit individus que estàven còmodament asseguts va dignar a cedir-li el seient a la dona, que es tambalejava i em feia patir a cada sotrac. Finalment, però, una noia que es trobava uns metres més enllà va aixecar-se, i amb un somriure d’orella a orella, li va oferir el seient i la mà per acompanyar-la fins allà. Dèu nidó
L’altre la vaig viure encara més en primera persona. Al meu barri, com a molts altres, abunden els gossos. I per tant, els excrements (o merda) d’aquests gossos. Això no hauria de ser un problema, aparentment... Era tard, abans de sopar, i em disposava a anar a còrrer. Surto del portal, m’enclasto els auriculars a les orelles i començo el meu itinerari. Al girar la primera cantonada, no vaig poder evitar trepitjar (fins al fons) una merda de gos (que pel que semblava era recent, encara estava calenteta). Després de cagar-me (mai millor dit) en la mare d’aquell gos, vaig aixecar el cap, i a uns metres davant meu hi havia el cul d’un gos allunyant-se. Sense cap mena de dubte, allò era seu. I el pitjor de tot és que el gos el portava una senyora amb un vestit de pell (que per cert: estem d’acord en que ja de per si les senyores amb vestit de pell fan bastanta ràbia?), que es desplaçava amb un caminar altiu. El que va passar llavors no us ho explicaré*. Això sí, va ser la cursa més emmerdada de la meva vida.
Amb aquestes dues enriquidores experiències el que vull dir és que no cal fer un gran esforç per a, com a mínim, no putejar els altres. Crec que no és demanar tant cedir el teu seient a una dona gran o no deixar a terra la calentona merda del teu gos... Realment és necessària un raó per ajudar algú?
*En realitat no vaig fer res. Vaig empassar-me la ràbia i vaig pensar: “Ja rajaràs d’ella al blog, davant dels milers de internautes que el segueixen...”.
Feia dies que tenia ganes de parlar sobre un tema en concret: el civisme. Particularment he viscut un parell de casos en la darrera setmana que m’han fet reflexionar.
El primer de tots va passar quan anava en metro. Eren les cinc de la tarda, parada de Lesseps (axiò és sinònim de que no hi havia gaire gent al vagó). Això sí, tots els seients estàven ocupats menys dos. Al entrar al metro, vaig veure les dues vacants que hi havia, però vaig decidir quedar-me dret. A la següent parada van entrar una parella i s’hi van asseure. Aleshores, va entrar una dona gran, que per afegir-hi dramatisme, coixejava. El desenllaç penso que us el podeu imaginar. El metro va arrencar, i cap dels vuit individus que estàven còmodament asseguts va dignar a cedir-li el seient a la dona, que es tambalejava i em feia patir a cada sotrac. Finalment, però, una noia que es trobava uns metres més enllà va aixecar-se, i amb un somriure d’orella a orella, li va oferir el seient i la mà per acompanyar-la fins allà. Dèu nidó
L’altre la vaig viure encara més en primera persona. Al meu barri, com a molts altres, abunden els gossos. I per tant, els excrements (o merda) d’aquests gossos. Això no hauria de ser un problema, aparentment... Era tard, abans de sopar, i em disposava a anar a còrrer. Surto del portal, m’enclasto els auriculars a les orelles i començo el meu itinerari. Al girar la primera cantonada, no vaig poder evitar trepitjar (fins al fons) una merda de gos (que pel que semblava era recent, encara estava calenteta). Després de cagar-me (mai millor dit) en la mare d’aquell gos, vaig aixecar el cap, i a uns metres davant meu hi havia el cul d’un gos allunyant-se. Sense cap mena de dubte, allò era seu. I el pitjor de tot és que el gos el portava una senyora amb un vestit de pell (que per cert: estem d’acord en que ja de per si les senyores amb vestit de pell fan bastanta ràbia?), que es desplaçava amb un caminar altiu. El que va passar llavors no us ho explicaré*. Això sí, va ser la cursa més emmerdada de la meva vida.
Amb aquestes dues enriquidores experiències el que vull dir és que no cal fer un gran esforç per a, com a mínim, no putejar els altres. Crec que no és demanar tant cedir el teu seient a una dona gran o no deixar a terra la calentona merda del teu gos... Realment és necessària un raó per ajudar algú?
*En realitat no vaig fer res. Vaig empassar-me la ràbia i vaig pensar: “Ja rajaràs d’ella al blog, davant dels milers de internautes que el segueixen...”.
I aquí us deixo un vídeo que, tot i que no té res a veure ni amb un metro ni amb una caca de gos, transmet la idea a la que m'he referit.
