La caputxeta vermella, de James Finn Garner ("Contes per a nens i nenes políticament correctes")

Divertit. Molt divertit.

"Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia - no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinò perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així dons, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

- Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

- Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella -, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar a l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:

- Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:

- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxa Vermella va dir:

- Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!

- És que ha vist molt i han perdonat molt, filleta.

- Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar i sens dubte atractiu, a la seva manera.

- És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.

- Ávia, quines dents tan grossens que tens!

- Estic molt content de ser <> sóc i <> sóc - va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafarla Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai temporal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li diguessin<>). Va entrar corrents ala caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral,però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.

- Escolta,noi! Què t'has cregut? -li va preguntar la Caputxa Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

- Entres aquí com un individud'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops nopoden resoldre els seus problemes sense l'ajut d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la CaputxaVermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l''àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants."

James Finn Garner
"Contes per a nens i nenes políticament correctes"

Pot aquest objecte ser art?

Per mi, aquest simple i artificial arbre de Nadal és art. Pensareu que m’he transtornat… però no. Aquest objecte té una llarga historia…

Tot va començar un dia de principis de desembre. Jo estava al meu pis, escoltant música amb un dels meus companys, quan de sobte ens va venir molt de gust decorar nadalencament el menjador. Vam baixar a la botiga dels xinos del barri (molt recomanable, per cert), i vam adquirir tot tipus de garlandes, figuretes i símbols festius. I, evidentment, l’element clau va ser l’arbre de Nadal. “Este de metro y medio solo vale 6 euros”, em va comentar la dependenta, assenyalant-me un planta exageradament artificial. L’Ignasi i jo ens vam llançar una mirada de complicitat i vaig pensar: “Posats a fer-ho, ho fem bé”. I vaig afegir la citada planta al cistell de compra. La veritat és que ens ho vam passar de conya, comprant totes aquestes coses i repartint-les pel menjador.

No us menteixo si us dic que avui, a 24 de març, l’arbre encara està situat a un racó del menjador. Des de que el vam posar aquella tarda de desembre, aquest objecte ens ha vist riure, discutir, dormir, menjar, beure... Ja forma part de nosaltres, i del nostre pis. I quan vam desmuntar tots els elements nadalencs, els 4 companys ho teníem clar: l’arbre no es tocava.

Vet aquí per què considero que aquest objecte és art. Quan el miro em venen al cap molts moments i molt bones estones. Com és possible que un tros de plàstic em transmeti tantes coses? Senyores i senyors, això és art.

Una mica de civisme, home!

Feia dies que no actualitzava, ho sé... Entre les festes nadalenques (que ara mateix queden mooolt enrera!) i el període d’examens, ha costat trobat un forat per treure el nas i donar una mica de vida a aquest blog.

Feia dies que tenia ganes de parlar sobre un tema en concret: el civisme. Particularment he viscut un parell de casos en la darrera setmana que m’han fet reflexionar.

El primer de tots va passar quan anava en metro. Eren les cinc de la tarda, parada de Lesseps (axiò és sinònim de que no hi havia gaire gent al vagó). Això sí, tots els seients estàven ocupats menys dos. Al entrar al metro, vaig veure les dues vacants que hi havia, però vaig decidir quedar-me dret. A la següent parada van entrar una parella i s’hi van asseure. Aleshores, va entrar una dona gran, que per afegir-hi dramatisme, coixejava. El desenllaç penso que us el podeu imaginar. El metro va arrencar, i cap dels vuit individus que estàven còmodament asseguts va dignar a cedir-li el seient a la dona, que es tambalejava i em feia patir a cada sotrac. Finalment, però, una noia que es trobava uns metres més enllà va aixecar-se, i amb un somriure d’orella a orella, li va oferir el seient i la mà per acompanyar-la fins allà. Dèu nidó

L’altre la vaig viure encara més en primera persona. Al meu barri, com a molts altres, abunden els gossos. I per tant, els excrements (o merda) d’aquests gossos. Això no hauria de ser un problema, aparentment... Era tard, abans de sopar, i em disposava a anar a còrrer. Surto del portal, m’enclasto els auriculars a les orelles i començo el meu itinerari. Al girar la primera cantonada, no vaig poder evitar trepitjar (fins al fons) una merda de gos (que pel que semblava era recent, encara estava calenteta). Després de cagar-me (mai millor dit) en la mare d’aquell gos, vaig aixecar el cap, i a uns metres davant meu hi havia el cul d’un gos allunyant-se. Sense cap mena de dubte, allò era seu. I el pitjor de tot és que el gos el portava una senyora amb un vestit de pell (que per cert: estem d’acord en que ja de per si les senyores amb vestit de pell fan bastanta ràbia?), que es desplaçava amb un caminar altiu. El que va passar llavors no us ho explicaré*. Això sí, va ser la cursa més emmerdada de la meva vida.

Amb aquestes dues enriquidores experiències el que vull dir és que no cal fer un gran esforç per a, com a mínim, no putejar els altres. Crec que no és demanar tant cedir el teu seient a una dona gran o no deixar a terra la calentona merda del teu gos... Realment és necessària un raó per ajudar algú?

*En realitat no vaig fer res. Vaig empassar-me la ràbia i vaig pensar: “Ja rajaràs d’ella al blog, davant dels milers de internautes que el segueixen...”.

I aquí us deixo un vídeo que, tot i que no té res a veure ni amb un metro ni amb una caca de gos, transmet la idea a la que m'he referit.

Una història de tren

Avui, quan tornava cap a casa amb el tren, he viscut una situació que trobo, si més no, peculiar. Després d’una ja típica demora per part dels nostres amics de Renfe, els quatre pintorescos individus que ens moríem de fred esperant hem divisat la llumeta capdavantera del ferrocarril. En vull tornar a fer menció: quina fred feia! “Y tu con esta chaquetilla de verano!”, em diria la meva iaia.

Un cop assentat “còmodament”, i just abans de posar-me a llegir i escoltar música, no he pogut evitar copsar bona part de la conversa que estava tenint lloc a poc menys d’un metre i mig de mi. Eren un noi i una noia. Ell vestia un tupé al més pur estil Rey del Rock. Ella, discreta però amb botes verdes. Quina contradicció. Doncs sí. Hi ha gent que a casa no té miralls.

Parlaven de cine. De películes que els agradaven. “Encara n’aprendré alguna cosa”, he pensat. Però no. Al contrari. Ni més ni menys, la maduixera (més curta que una escala d’agafar maduixes) ha recitat, per tots els ocupants del vagó, el final d’una película que van estrenar la setmana passada. “Pues sí! La fuí a ver y también me gustó mucho. La escena del final, cuándo _ _ _ y entonces él le cuenta lo de _ _ _. Pero no me esperaba que _ _ _ muriese!.” On coloco guionets és on hi aniria la informació clau. Jo no sóc un cabrón. Ella sí.

En aquell instant, tothom ha callat. El vagó ha quedat en silenci. Hi havia gent que parlava, però també han parat. Potser per què la noia ha cridat molt, o potser per què la cotillería és una de les característiques més comuns de l’ésser humà. En tot cas, la tensió es podia tallar amb un ganivet, i la noia en qüestió ho ha notat. Tota ella s’ha posat vermella. Fins i tot les botes.

Però bé, conyes o males cares apart, li hem d’estar agraïts... ens ha estalviat els 7€ que hagués costat l’entrada del cine. Gràcies!

P.D. No té res a veure, però per acabar, un nen com cal. Un adult hagués dit que estava mirant la tele, llegint, o escoltant música. Ell no.

Records d’un viatge a Etiòpia

Des que vaig tornar d’Àfrica, concretament d’Etiòpia, no hi ha setmana que no em miri de dalt a baix totes les fotos que allà vam fer. I que consti que no són poques.
Cada una de les imatges és un record, i de cada record en deriva un sentiment. N’hi han de molt divertits, d’entranyables, d’emocionants... Sobretot el minut en que vam conèixer el nou membre de la família Gutiérrez. “Quina cara de pillu que té”, vaig pensar el primer cop que el vaig veure. Amb la pell de gallina i contenint els sentiments, vam acostar-nos i vam fer-nos un tímid petó. És molt difícil descriure tot el que et passa pel cap en moments com aquell.

Aquest va ser un record increïble, però també n’hi ha un grapat que no ho són tant. Veure el somriure d’un nen que no té res és trist. Però veure el somriure d’un infant que no té res i l’has conegut, has estat amb ell, hi has jugat... ho és molt més. Cada una de les vegades que miro i remiro l’àlbum de fotos, tinc la sensació que no estic fent res per aquests nens. I aquesta impotència provoca una angoixa que desespera al més fort.

Però en aquestes estones és necessàri fer el cor fort, refredar el cap i disfrutar, sense pensar més del que cal, del preciòs somriure d’un nen etíop.

Oh kebab, kebab!

En el último mes, me gustaría saber cuántos de nosotros hemos caído, intencionadamente, en la trampa del paki del barrio y hemos consumido un kebab. Seguro que no seremos pocos. Y es que, ¿cómo resistirse a ese misterioso e insinuante rollo de carne que, aparte de girar sin cesar, es calentado por un radiador como el que tiene (y usa) la abuela del pueblo?

Irresistible. Barato. Rápido. Saludable. Ehem... dejémoslo en irresistible, barato y rápido, ya que según unos especialistas británicos (joder, muy aburrido se tiene que estar para investigar el nivel calórico de un döner) un kebab contiene 1000 calorías, el doble que un Big Mac. Pero no sé vosotros, pero yo veo a los turcos más delgados que a los estadounidenses...

Y además (ojo al dato) el 35% de ellos están formados por carnes distintas al pollo, cordero o ternera. Por lo tanto, si en mi barrio hay 4 paki’s y los he provado todos, hay un 100% de posibilidades que, sin saberlo, le haya pegado un buen mordisco a un pedazo de carne de musaraña, por lo menos. Pero qué coño, la musaraña acompañada con ensalada y salsa blanca es un manjar exquisito.

Por cierto, ¿sabíais que también existe el kebab de pescado? A pesar de las calorías, se me hace la boca agua...

El gran Xavier Horcajo o el vídeo de la becaria

Tras un par de semanas sin actualizar, ahí va la décimo tercera.

Y hoy dedicada a Xavier Horcajo, periodista de profesión, facha asqueroso de vocación. El señor Horcajo es director de la cadena de televisión Intereconomía, de ideología ultra conservadora.

Remontémonos al 31 de enero de 2009. Ese día, Intereconomía recibió vía email un vídeo (aparentemente casero) en el que aparecía el Gran Wyoming bociferando insultos y tratando francamente mal a una becaria de su programa. Evidentmente, la cadena agradeció al emisor tal exclusiva mundial y, sin previa comprovación de su veracidad, emitió en directo la filmación. Su intención era clara: desprestigiar a la Sexta. El resultado, contrariamente, fue el inverso: Intereconomía quedó en ridículo ante el cachondeo del Wyoming y todo su equipo.

Todo periodista debería ver ocasionalmente algun programa de la parrilla de Intereconomía. "Más se perdió en Cuba", "El gato al agua", quieren ser espacios "periodísticos", pero a su lado, "Pasión de Gavilanes" parece una serie de culto.

A día de hoy, no entiendo como señor Horcajo no está en la calle. Por si le interesa, creo que en el supermercado de mi barrio necesitan personal.